Fandango Esperança

Un nigul de pols que m'envolta, els trons que rebenten a prop, roselles que surten a l'alba deixen ferit el meu cor. 
Portes tancades arreu,
paraules que feren a l'ànima,
mans que sempre resten fermades. Junts les cadenes romprem. 
Mirades que es creuen a l'aire, besades que van d'amagat, aquests ulls que miren de coa, condemnes injustes d'amor. 
Un petit punt d'esperança
que es trenca quan arriba la nit. Tots els cops d'aquell que m'estima, no es tapen en dir que t'estim.