Ara Que Tinc Vuitanta Anys

Aquesta trista cançó,
que pateix d'un ronyó
i no té vitamines,
va fer-la un servidor,
una nit de tardor,
que moria d'angines.

Jo era un cantant molt famós,
però mig tuberculós,
doncs em vaig llençar al vici,
i vet aquí que el meu càstig
és fotre'm de fàstic
tancat a l'hospici.

I ara que tinc vuitanta anys,
que ja no em vull la sang,
i que tot se m'arruga.
Ara que ja no tinc veu,
que estic guerxo d'un peu
i res no se'm belluga.
Ara que fa massa anys,
que anem amb els companys
a Lourdes amb un ciri,
vull, i vull, i vull cantar,
doncs qui sap si demà
ja seré al cementiri.