Fundacions De La Ràbia

Lentament edifique i dolorosament
aquest cant, que és un cant, més que d’amor, de ràbia,
d’una ràbia que funda les dinasties bíbliques,
d’una ràbia que crea, més que els versos, els pobles.
És la ràbia d’un poble o la ràbia d’uns pobles
creuats de banda a banda pel senyal de la guerra,
una vida precària, un amor clandestí,
les paraules ocultes cautament als calaixos,

tot allò que no fou possible i és possible,
i hauria estat possible, però no fou possible,

com si únicament ara l’aigua arribàs a l’àtic.
No ens podíem besar si no era ocultament,
i si no ens sorprenia la Moral d’uniforme
i si era la platja la Moral a cavall.
Hòmens d’ordre vigilen de reüll el que escrius,
els homes que s’han fet grossos en la postguerra.
Hem pecat per això, perquè no se’ns deixava
existir plenament, amar-nos plenament

amb aquell impudor que la vida demana,
aquell amor capaç de fondre tots els ploms,
rebentar les perilles, deixar el món a fosques,
aquell amor capaç de fondre tots els ploms.