Metròpolis

Tot és líquid 
i nosaltres fràgils
no sabem ser feliços 
ni ser nosaltres
no sabem d'arbres
ni d'ocells ni d'astres
tot és líquid i res no deixa rastre

L'amor, el dolor, 
el sou i fins i tot la mort 
desarrelats com els avions
que apunyalen núvols
d'un món buit i fals
que ens vol aïllats, sols, distrets, gol, ansietat i rock and roll

Likes, likes 
compte cada dia els likes
quants clics al rescat 
de l'ego atrofiat
cec, sord, mut, mutilat
desconcertant com 
un aparador ple 
de maniquins flacs

I el desfici em devora
no puc dormir 
no em queden forces
i el monstre torna cada nit
marrons, estrès,
la pressió 
de no ha arribar a tot
visc reclòs 
en una cella oberta al món

Soterrat als budells
d'una bèstia que agonitza
busques un color 
un només a les palpentes
no empaites la plenitud
sinó vèncer la impotència
poder plantar cara
a la seua violència

Entre les runes    
de cara al mòbil
no sé què dir
no sé com competir
sempre en guàrdia
en un món hostil 
indefens i diminut 
en l'allau sense fi
d'egoisme, elitisme
i supremacisme
que fa el mal banal
seductor, blanc,
un verí sigillós i ocult 
que ens va infectant
angoixa, placebo
focs artificials

I caic, caic  
com una bola de neu
sense arrels
no tinc fre 
no sé ni dir-te adeu
soc un cos vençut
ple de blaus nu
apague la pantalla
per connectar amb tu

I em torna aquella ràbia
de rebentar la gàbia
recordes l'emoció 
de viure sense por?
encara som vius
encara som vius
i a la merda tot 
si encara somrius

Soterrat als budells
d'una bèstia que agonitza
busques un color 
un només a les palpentes
no empaites la plenitud
sinó vèncer la impotència
poder plantar cara
a la seua violencia

Soterrat als budells
d'una bèstia que agonitza
busques un color 
un només a les palpentes
no empaites la plenitud
sinó vèncer la impotència
poder plantar cara
a la seua violencia